El síndrom ProCambreres

Després de llegir el blog de nomasnoches m'ha fet pensar en que feia dies que no actualitzaba el blog, així que us posaré al corrent una mica de tot com va.

La facultat va viento en popa:
De moment tots els examens que he fet m'han anat bé i els he aprovat, això m'apropa cada vegada més al meu propòsit, ser infermer. Ara és quan començo a pensar el canvi que farà la meva vida, el carrec de resposabilitat que rebre, i la vida esclava que portaré. Tot i això em fa il·lusió és un mon al qual hi pertanyo desde que vaig neixer, i al qual sempre he sentit vocació, i ara cada vegada hi sóc més membre.

La feina:
Segueixo fent de Camiller a l'hospital de sempre, fent els torns de cap de setmana i festius, amb lo qual ja podeu pensar que aquest nadal em va tocar treballar, de fet vaig fer del 31 a la tarda fins al divendres 4 a les 9 del matí, ja que vaig haver de marxar de la feina amb una gastroenteritis aguda (GEA) que m'impedia treballar del dolor que sentia, penseu que era un dolor punxant localitzat a l'apèndix, i que mon pare dubtava de si patia apendicitis degut al dolor que tenia, ell amb molt de neguit em deia "mentres no tinguis febre, cap problema, sino haurem de sortir corrents". Gràcies, o per desgràcia d'això, vaig estar de baixa els darrers dies que treballava d'aquest nadal, per ser exactes fins reis.

Els amics:
Vem celebrar l'aniversari del Neto, mon germà i meu, i vem fer un festival d'Heli per cap d'any.
Altres coses bones han sigu les partides de Ciudadelas i "sí, señor oscuro".

Noies: El gran tema de sempre!
Ja fa dies que em ronda comentar el títol d'aquest post, el Síndrom Procambreres. És lo que jo anomeno a la facilitat que tinc per entablir amistat amb les cambreres, tothom sempre em pregunta si no hi tinc res més, i jo sols responc: com a mínim chupitos i birres gratis cauen. Potser sona a excusa però la realitat és aquesta.
De les companyes de feina, segueixo tenint bona relació amb elles, però potser amb alguna algo més, en particular 2 d'elles amb les que em puc passar hores discutint com si fossim una parella, de fet algun comentari m'han fet preguntant si teniem algun afer, cosa que m'agradaria però que no existeix, no hi ha res.

Evidentment comentat això reafirmo lo que l'any passat, segueixo solter, i quan escric això sempre penso en el que un dia em va dir certa persona "no trigaràs gaire a trobar algú" d'això ja fa temps, qui ho coneguin sabran de qui, quan, i quant de temps ha passat.

El que em sorpren més és que tinc un amic que es casarà enguany, i el felicito, i que tinc un amic al qual considerava "mujeriego" i el qual ara du una relació estable desde fa... X temps.


Res més, que ja n'hi ha prou, us desitjo feliç any nou i sort per a tots.