Foscor

A palpentes a la foscor, tocava la paret, cercant l'interruptor del llum, l'habitació era a fosques i no es veia res, tot era negre, la llum acabava de desaparèixer de la casa mentres em disposava a arribar al dormitori. Amb una mà m'agafava a la porta per por de perdre'm dins d'aquella negror i amb l'altre buscava tot fregant la paret un botó que m'il·luminés el dormitori, era tenebrós el silenci que regnava, no es sentia ni el passar dels cotxes pel carrer ni els gossos que udolen en la nit, res era present en aquella habitació sols el mantell negre i espès sense llum. Coneixia bé la ubicació dels mobles però tot i així no m'atrevia a entrar-hi, aquella nit no les tenia totes, alguna cosa em deia que no podia anar bé, l'ansietat cada vegada s'apoderava més de mi, i la impotència cada vegada m'afeblia més, les cames em tremolaven i el respirar s'accelerava, de sobte em va fallar el meu sostent i vaig caure assegut a terra, ben arran de porta mirant cap a ningun lloc, la ràbia es va apoderar de mi, no sabia si avançar o quedar-me tirat al terra i començar a plorar desconsolat, així que vaig tancar els ulls i vaig iniciar unes respiracions amples i continues tot buscant relaxar-me, suposo que va funcionar perquè acte seguit vaig tornar-me a alçar, ara sí, amb ganes de seguir avançant. Recordava tenir una llanterna de propaganda a sobre la tauleta que estava just a l'entrada de casa, passadís enrere, així que em vaig donar el tomb i vaig anar a buscar-la, vaig posar una mà a la paret i la vaig seguir fins que estava al rebedor, amb la mà lliure vaig començar a buscar desesperat la tauleta i finalment la vaig trobar, ara tocava endevinar on estava aquella maleïda llum que tant em feia falta, però no la trobava, on s'havia ficat? de sobte va sonar el telefon que m'havia deixat a l'habitació, així que vaig girar sobre mi mateix disposat a marxar corrents en direcció al so familiar del mòbil, tot esperant veure la llum que feia en pantalla, qui trucava era lo de menys, ara interessava buscar una llum que em pogués guiar per la casa, corrents pel passadís vaig poder veure la llum pampalluguejant i podia a començar a sentir el vibrar del telefon, sonava fort com una tormenta, però ja començava a pensar que deseguida penjarien així que vaig accelerar el pas fins a veure la figura del meu llit amb una llum a sobre que es projectava a l'habitació, quan vaig arribar al dormitori, vaig decidir llançar-me sobre el llit per tal d'agafar aquella llanterna improvissada, però amb la mala sort que de l'empenta vaig sortir rebotat del llit i vaig caure a terra donant-me un com a l'esquena i el cap que em van deixar estabornit, em vaig sentir estúpid, i més quan en aquell intent esbojerrat també va saltar el mòbil i es va perdre en la foscor. Així que panxa enlaire em lamentava de dolor i deixava anar alguna llagrimeta quan de sobte la llum va tornar, en aquell moment vaig esclatar a riure al mateix temps que un regalim de llàgrimes queien damunt meu, quina estupidesa de situació, vaig pensar que si hagués tingut més paciència i no m'hagués entrat el pànic res d'allò hauria passat, però allà estava jo enmig del terra de la meva habitació ple de morats, i ara ja... sense ganes de dormir ni despertar.

En secret

D'aquesta manera...

En el silenci
les nostres paraules
en les mirades
el tacte i el cos a cos
en el somriure
el desig

... el nostre secret no serà descobert

Mirades

Portaven hores xerrant mentres passejaven pel bosc, en arrivar a una clariana del bosc, prop d'una font d'on brollava aigua, ella va decidir que era hora de parar-se, caminar massa estona donava la impressió de quelcom que no saps mai quan s'acavarà i al qual no vols afrontar, per fi era l'hora de deixar de mirar les verdísses i el rocam, era l'hora de dedicar-se al seu acompanyant. Havia arrivat el moment de l'intercanvi de paraules, i les indirectes, cadascun d'ells explicava una història en la que li deia a l'altre el que sentia de manera figurada, sempre mantenint una distància i un respecte a l'altre, jugant amb la mirada, els ulls d'ún perseguint els de l'altre i en el moment que convergien els iris esclatava una emoció intensa, tots dos sentien vergonya de ser descoberts els sentiments que tenien, semblava que en el llampec d'un mirar s'haguessin de descobrir tot el que sentien l'ún per l'altre.
De sobte, es va fer el moment de silenci, ja no fugien les mirades, els dos estaven cara a cara, la reacció havia de ser imminent, ella es va espantar i es va alçar com si volgués fugir, donant-li l'esquena però amb les cames paralitzades, llavors en aquell moment ell va lliscar els seus dits pel seu braç abans de retenir-la. Ella en aquella carícia va sentir formigueix que li va invaïr tot el cos, del cap fins als peus, i la seva pell suau i llisa es va esborronar per complet. Ell va encerclar-la entre els seus braços, les seves mans s'entrelligaven prop del melic d'ella, i a cau d'orella ell li xiuxillejava dolces paraules per a que no marxes, ella no lluitava pas per desfer-se d'aquell nus humà, ella tan sols començava a girar sobre el seu mateix eix per així posar-se cara a cara amb el seu estimat. Es van tornar a mirar fixament amb intensitat i desig, seguidament van abraçar-se sense dir res i després van besar-se amb passió, no van fer falta paraules, ja estaven dites, només faltava deixar fluïr els sentiments i deixar-se portar.

Tot acaba, quan tot es comença.

Començava a fosquejar mentres Adsum seguia treballant, estava fent-se una casa en una parcel·la que tenia, va pensar que ja anava sent hora de tenir alguna cosa pròpia, quelcom per disfrutar i gaudir de la vida. Preparava la pasta i la massa amb les seves mans, no li feia res embrutar-se-les. Havia perdut el temps de vista, havia començat feia uns quants dies, i sols descansava per a fer un àpat quan se'n recordava, perquè de seguida pensava en continuar fent aquelles parets més fortes, i més altes, per aviat poder-hi posar una teulada.
Tenia les mans esgarrapades per tot arreu, i la cara plena de sorra, el front ple de suor, i a la cara se li dibuixava la duresa de la feina, però tot i això, no se li podia borrar el somriure que duia de galta a galta, el final s'apropava, pujat a dalt d'un dels murs veia que ja podia començar a pujar les vigues, semblava que la seva nova llar arribaria al final. Va lligar les vigues una a una, i les va anar posicionant de banda a banda de la casa, fins que la teranyina va ser confeccionada.
En el moment en que va començar a preparar els palets de teules, amb l'afan i les ànsies que tenia d'acabar, va arribar un cotxe que li va reclamar la seva atenció. Ell es va apropar, i l'home que va sortir del vehicle li va donar una carta oficial segellada, la va obrir, i les males noticies van omplir els seus ulls de tristesa, li havien denegat el permís d'obres, la seva casa, la seva vida i el seu futur, van ser tancats en tan sols un parell de línies.
Adsum va haver de desmuntar tota aquella construcció peça a peça, i es va adonar que li havia sigut més fàcil construir-ho que no pas destruir-ho, perquè en cada bloc i en cada maó, pesava el record de la il·lusió i l'amor que hi havia posat.

Tot acaba, quan tot es comença.

El principi d'incertesa

Dimarts passat vaig saber finalment les 2 últimes notes que em quedaven, una d'elles aprovada, i l'altre en una situació compromesa, m'explico:
L'examen constava de 2 parts, una part teòrica que necessitaves un 3 com a mínim per fer mitjana, i després hi havia la part de casos que necessitaves com a mínim un 2.
Doncs bé, el meu cas, és que tinc un 3'75 de teòrica, i un 1'25 de casos, si ho sumes... un 5, aprovat. Però la professora es va negar a aprovar-me perquè no havia superat el 2 que demanava per casos.
Així que vaig pendre la determinació de parlar amb la Rectora de la facultat, i després de buscar-la molt, a última hora de la tarda vaig rebre una trucada d'una amiga que treballa a la facultat i que va aconseguir que jo pogués parlar amb ella.
Li vaig explicar la situació, i li vaig demanar que s'ho penses, tot amb molt bones maneres, així que ella em va dir que s'ho mirarien, i que l'havia de trucar, o que ella trucaria la pròxima setmana.

Així que ara mateix estic amb el principi d'incertesa, és a dir, no se si trucaran avui o demà o l'altre, el que sí que se, és que ara mateix ho tinc difícil per anar a la facultat depenent del dia que em diguin, ja que ara ja torno a fer torns normals a l'hospital.

Amics no dependents

L'altre dia parlant amb una companya i amiga de la feina va sorgir una questió a resoldre, quina relació compartiem? erem amics? companys? coneguts?
Els coneguts, per mi, són aquelles persones que veus sovint però que en prou feines t'hi has dirigit la paraula. D'altre banda, els companys de feina, són tots aquells amb qui comparteixes un lloc de treball, amb qui pots dialogar del que sigui sense més relevància que les hores que dura la feina, i sempre finalitzant les converses preguntant-nos "aques cap de setmana treballes? jo sí".
A partir d'aquí ja seguim amb els amics, però raonant he deduït que hi han 2 tipus d'amics, els amics dependents i els no dependents:
Els amics dependents: són tots aquells a qui truques, o et truquen, per anar a fer el cafè o qualsevol activitat d'oci.
Els amics no dependents: són aquells que no cal que quedis amb ells, i que quan es produeix la casualitat de coincidir amb ells. Amb els qui tens converses profundes, i no pas trivials com amb els companys de feina, es crea un vincle del mateix nivell que amb els amics dependents, però tot això sense la necessitat d'haver-hi una continuació d'aquest vincle posteriorment.

A partir d'aquestes conjectures, i valorant la meva amistat amb aquesta noia, finalment vaig deduir que era una bona amiga, però no dependent.

Quants amics dependents tens? i quants no dependents?

Coses que et passen pel cap

Avui per curiositat he començat a veure una nova serie en anglès: New Amsterdam, ja sabeu que tinc la costum de mirar series en versió original subtitulada, pel rotllo de fer-mes el pseudointel·lectual i aquestes coses...(to satíric), doncs bé als 10 minuts de la serie se m'ha presentat una protagonista secundaria amb nom español, això m'ha fet pensar en una altre serie, Dexter, on alguns dels personatjes també són llatino-americans, i aquí se m'han plantejat unes qüestions:
- Perquè a les series policíaques americanes, l'ajudant del bo sempre és sudamerica?
- Té algo a veure amb aquesta figura de simpatia amb la que ens simbolitzen?
- Serà perquè ens representen com aquella persona que et dona un cop de mà per a realitzar les tasques més difícils?
- Té res a veure amb política? Espanya i la comunitat llatina tenen una amistat secreta i d'ajuda amb amèrica?

No se perquè m'he fet aquestes empanades, si després et trobes amb el Buenafuente que et supera pujant a un escenari al "King África" i el "Rodolfo chiquilicuatre".

Hi ha coses que em superen

Fa setmanes que no aconsegueixo redimir el meu servidor d'UVNC del servidor de casa, he intentat fer de tot, he reinstal·lat el programa no-ip, l'UVNC, he revisat els ports del router.. i res...

certament hi ha coses que se'm resisteixen. Un dia, el menys pensat, s'arreglarà sol... espero.

Australian Pink Floyd

Quin gran concert, quina sonoritat, quins grans solos, quines grans coristes...

Sense cap mena de dubte els millors clònics de Pink Floyd, si mai tornen a venir a Barcelona, ja em poden guardar una entrada!


He penjat les fotos a:

http://picasaweb.google.es/spicouc/AustralianPinkFloyd

L'efecte forat negre.

Ja porto dies que vaig tornar de les vacances de nadal, vacances en les quals vaig treballar, i això no va fer que fosin del tot dies de relax.
El problema és que desde que he tornat a Tarragona, m'he trobat que no m'he sapigut reengaxar a les classes, tinc classes soltes, de com a molt una per dia. Això fa que les meves ganes d'anar a classe desapareguin.
Com que tinc un treball per fer, i futurs examens, he decidit que hauria d'estudiar cada dia i anar fent el treball, però no trobo mai temps per fer-ho.
Pel matí em llevo a les 10 aproximadament, abans m'és impossible. Després cap a les 11 em reclamen els amics per anar a esmorzar, i seguidament, la majoria de dies acava amb un torneig de Wii que dura fins les 14h o algo així, després em faig el dinar en el cas que no surti a dinar fora. Més tard em reclama un altre amic per anar a fer el cafè cap a les 15:30, llavors fem unes partides d'escacs i torno cap a casa que són quasibé les 17h, moment en que mon germà està a punt d'arrivar, en aquest moment fem coses al pis, neteja, compres, etc... es fan les 20h i anem amb uns altres amics a pendre algo fins les 21:30, arrivo a casa preparo el sopar, i després sofing fins les tantes...
mare meua la vida social m'absorveix com si fos un forat negre!!!

El síndrom ProCambreres

Després de llegir el blog de nomasnoches m'ha fet pensar en que feia dies que no actualitzaba el blog, així que us posaré al corrent una mica de tot com va.

La facultat va viento en popa:
De moment tots els examens que he fet m'han anat bé i els he aprovat, això m'apropa cada vegada més al meu propòsit, ser infermer. Ara és quan començo a pensar el canvi que farà la meva vida, el carrec de resposabilitat que rebre, i la vida esclava que portaré. Tot i això em fa il·lusió és un mon al qual hi pertanyo desde que vaig neixer, i al qual sempre he sentit vocació, i ara cada vegada hi sóc més membre.

La feina:
Segueixo fent de Camiller a l'hospital de sempre, fent els torns de cap de setmana i festius, amb lo qual ja podeu pensar que aquest nadal em va tocar treballar, de fet vaig fer del 31 a la tarda fins al divendres 4 a les 9 del matí, ja que vaig haver de marxar de la feina amb una gastroenteritis aguda (GEA) que m'impedia treballar del dolor que sentia, penseu que era un dolor punxant localitzat a l'apèndix, i que mon pare dubtava de si patia apendicitis degut al dolor que tenia, ell amb molt de neguit em deia "mentres no tinguis febre, cap problema, sino haurem de sortir corrents". Gràcies, o per desgràcia d'això, vaig estar de baixa els darrers dies que treballava d'aquest nadal, per ser exactes fins reis.

Els amics:
Vem celebrar l'aniversari del Neto, mon germà i meu, i vem fer un festival d'Heli per cap d'any.
Altres coses bones han sigu les partides de Ciudadelas i "sí, señor oscuro".

Noies: El gran tema de sempre!
Ja fa dies que em ronda comentar el títol d'aquest post, el Síndrom Procambreres. És lo que jo anomeno a la facilitat que tinc per entablir amistat amb les cambreres, tothom sempre em pregunta si no hi tinc res més, i jo sols responc: com a mínim chupitos i birres gratis cauen. Potser sona a excusa però la realitat és aquesta.
De les companyes de feina, segueixo tenint bona relació amb elles, però potser amb alguna algo més, en particular 2 d'elles amb les que em puc passar hores discutint com si fossim una parella, de fet algun comentari m'han fet preguntant si teniem algun afer, cosa que m'agradaria però que no existeix, no hi ha res.

Evidentment comentat això reafirmo lo que l'any passat, segueixo solter, i quan escric això sempre penso en el que un dia em va dir certa persona "no trigaràs gaire a trobar algú" d'això ja fa temps, qui ho coneguin sabran de qui, quan, i quant de temps ha passat.

El que em sorpren més és que tinc un amic que es casarà enguany, i el felicito, i que tinc un amic al qual considerava "mujeriego" i el qual ara du una relació estable desde fa... X temps.


Res més, que ja n'hi ha prou, us desitjo feliç any nou i sort per a tots.