Mirades

Portaven hores xerrant mentres passejaven pel bosc, en arrivar a una clariana del bosc, prop d'una font d'on brollava aigua, ella va decidir que era hora de parar-se, caminar massa estona donava la impressió de quelcom que no saps mai quan s'acavarà i al qual no vols afrontar, per fi era l'hora de deixar de mirar les verdísses i el rocam, era l'hora de dedicar-se al seu acompanyant. Havia arrivat el moment de l'intercanvi de paraules, i les indirectes, cadascun d'ells explicava una història en la que li deia a l'altre el que sentia de manera figurada, sempre mantenint una distància i un respecte a l'altre, jugant amb la mirada, els ulls d'ún perseguint els de l'altre i en el moment que convergien els iris esclatava una emoció intensa, tots dos sentien vergonya de ser descoberts els sentiments que tenien, semblava que en el llampec d'un mirar s'haguessin de descobrir tot el que sentien l'ún per l'altre.
De sobte, es va fer el moment de silenci, ja no fugien les mirades, els dos estaven cara a cara, la reacció havia de ser imminent, ella es va espantar i es va alçar com si volgués fugir, donant-li l'esquena però amb les cames paralitzades, llavors en aquell moment ell va lliscar els seus dits pel seu braç abans de retenir-la. Ella en aquella carícia va sentir formigueix que li va invaïr tot el cos, del cap fins als peus, i la seva pell suau i llisa es va esborronar per complet. Ell va encerclar-la entre els seus braços, les seves mans s'entrelligaven prop del melic d'ella, i a cau d'orella ell li xiuxillejava dolces paraules per a que no marxes, ella no lluitava pas per desfer-se d'aquell nus humà, ella tan sols començava a girar sobre el seu mateix eix per així posar-se cara a cara amb el seu estimat. Es van tornar a mirar fixament amb intensitat i desig, seguidament van abraçar-se sense dir res i després van besar-se amb passió, no van fer falta paraules, ja estaven dites, només faltava deixar fluïr els sentiments i deixar-se portar.