L'Illa i la mar

Passejant per la platja, en la distància, l'illa que l'empressonava. Jo la mirava amb uns binocles de feia temps, un dia mirant a l'horitzó la vaig descobrir, de llarga cabellera fosca, castanya al reflexa del sol, ulls clars i uns llabis que en la distància s'apreciaven d'un fort color rosat, amb una silueta esportista probablement nadadora per l'ample esquena que mostrava al giravoltar-se, i corbes que et feien inclinar el cap quan la reseguies amb la mirada. Com podia conèixer aquell bé diví que m'obsessionava de feia temps, jo mai l'havia vist a la mateixa banda del mar en la que l'observaba i tampoc em veia capacitat per nadar mar endins, em feia por el que em pogués trobar pel camí, meduses, l'oratge, les onades, la fatiga, el cansament, l'esgotament... Era inconcevible pel meu físic pensar en recórrer aquella distància, així que feia temps que havia desistit, fins el dia d'avui. Com portava fent des de feia temps, a les vuit de la tarda em situava a la punta de la cala més propera a l'illa i esperava veure-la, aquell dia vaig alçar els binocles i la meva sorpresa va ser que ella va alçar els braços en un gest de salutació i posteriorment em feia un gest convidant-me a venir, la suor va començar a relliscar-me i la calor que feia va convertir-se en fred, no podia ser que aquella noia em convidés al seu paraís personal, tampoc ens coneixíem, jo sols feia de voyeur observant-la enamorat d'un ideal i d'una fantasia que m'havia creat, vaig tornar per assegurar-me i vaig veure com ella amb uns alres binocles mirava on estava jo, vaig mirar als meus voltants i no vaig veure ningú més, m'estava mirant a mi! Ella també sentia curiositat per mi, deuria pensar que qui era aquell home que cada dia la mirava una estona i suspirava per ella. Va tornar a fer-me un gest convidant-me a visitar-la. Ara que havia de fer?? com hi arribo? pensava... un llot? una barqueta? un flotador? Les preguntes m'invaïen buscant solucions, i al final sols se'm va ocórrer l'opció directa i inicial, començar a nedar Vaig despendrem de la samarreta i el calçat la bora del mar i em vaig llençar corrent en direcció mar, vaig començar a nedar crawl en un estil més o menys correcte, quan portava mitja distància recorreguda el meu físic començava a flaquejar, la primera rampa a la cama dreta em va atacar, no podia fer res, m'enfonsava del dolor, i vaig recordar com m'havien ensenyat flotabilitat amb la respiració quan de jove vaig aprendre la professió de socorrista, vaig començar a inspirar i expirar de manera profunda intentant relaxar-me i recuperar-me d'aquell inconvenient, fer esport sense escalfament aquell dia podia significar l'últim. Poc a poc va anar desapareixent el dolor i es va sobreposar l'ansia i les ganes d'arribar a la platja on m'esperaven, vaig reiniciar la marxa nedat amb un estil més propi d'una granota a la que li falta una cama, i com això no podia anar a parar en res, de nou va apareixer el dolor però aquesta vegada a l'altre cama, no podia ser que fos tant patètic, com havia arribat a descuidar-me tant en l'esport, de nou sense tocar fons en mig de la mar havia de tornar a parar-me e intentar agafar forces, però ja no me'n quedaven, començava a donar-ho tot per perdut, vaig tornar a enfonsar-me i surar com un ou dins un pot ple de sal, pujant amunt i avall sobrevisquent a l'ofeg i a l'inconvenient de provar la mar salada i beure litres d'aigua salina. Tot per perdut, fins que en el moment just quelcom em va colpejar l'esquena, semblava un rem, tot i que no ho veia clar ja que estava mig enfonsat i els ulls els tenia irritats de tanta mar, quan se'm va esclarir la mirada vaig veure clarament que era un rem, i vaig poder veure que era ella en una barqueta que venia al meu rescat, quanta sort havia tingut, rescatat pel meu àngel. Em va pujar a l'embarcació i les primeres frases que em va dir van ser, mira que ets temerari, t'estava intentant dir que ara venia amb una barca, no has vist que t'assenyalava la barqueta amb la que estem ara??

La vergonya em va invaïr, la meva desesperació va fer que em perdés la meitat del missatge en mímica que m'estava enviant, no podia obrir boca, estava cap-cot i exhaust després de fer uns pocs kilòmetres en la mar. Ella va apropar la seva mà a la barbeta, em va alçar la mirada i em va preguntar com em deia, em vaig presentar i seguidament després d'una pausa, em va dir, em dic Àngels. El meu àngel salvador va esdevenir que tenia el nom de la mateixa condició.