Tornem a escriure

Després de no piular gaire pel blog, m'he decidit a fer unes linies per a veure la meva evolució desde el punt on estic ara, m'explico, ja fa pocs dies a la feina se'm va facilitar informació per a realitzar uns estudis de postgrau i se'm va acompanyar d'una breu explicació, em van dir que el tema feina estava molt complicat i que el millor seria pensar en estudiar alguna cosa.

A partir d'aquí ja dono per suposat que finalitzaré contracte en poques setmanes, i la perspectiva de futur és nul·la, ni als centres de primària ni als hospitals dels meus voltants agafen suplents, així que només tinc possibilitats d'entrar a la borsa de treball més gran que hi ha, o més ben dit, de NO-treball, l'INEM. Potser m'adelanto als esdveniments però de moment vaig mirant estudis de postgrau i màsters però creieu-me el preu que tenen contrasten amb els diners amb el que hauré de sobreviure posteriorment, espero veure una millor evolució, de moment aquí deixo la meva primera constància de que estic fent algo per al canvi.

L'Illa i la mar

Passejant per la platja, en la distància, l'illa que l'empressonava. Jo la mirava amb uns binocles de feia temps, un dia mirant a l'horitzó la vaig descobrir, de llarga cabellera fosca, castanya al reflexa del sol, ulls clars i uns llabis que en la distància s'apreciaven d'un fort color rosat, amb una silueta esportista probablement nadadora per l'ample esquena que mostrava al giravoltar-se, i corbes que et feien inclinar el cap quan la reseguies amb la mirada. Com podia conèixer aquell bé diví que m'obsessionava de feia temps, jo mai l'havia vist a la mateixa banda del mar en la que l'observaba i tampoc em veia capacitat per nadar mar endins, em feia por el que em pogués trobar pel camí, meduses, l'oratge, les onades, la fatiga, el cansament, l'esgotament... Era inconcevible pel meu físic pensar en recórrer aquella distància, així que feia temps que havia desistit, fins el dia d'avui. Com portava fent des de feia temps, a les vuit de la tarda em situava a la punta de la cala més propera a l'illa i esperava veure-la, aquell dia vaig alçar els binocles i la meva sorpresa va ser que ella va alçar els braços en un gest de salutació i posteriorment em feia un gest convidant-me a venir, la suor va començar a relliscar-me i la calor que feia va convertir-se en fred, no podia ser que aquella noia em convidés al seu paraís personal, tampoc ens coneixíem, jo sols feia de voyeur observant-la enamorat d'un ideal i d'una fantasia que m'havia creat, vaig tornar per assegurar-me i vaig veure com ella amb uns alres binocles mirava on estava jo, vaig mirar als meus voltants i no vaig veure ningú més, m'estava mirant a mi! Ella també sentia curiositat per mi, deuria pensar que qui era aquell home que cada dia la mirava una estona i suspirava per ella. Va tornar a fer-me un gest convidant-me a visitar-la. Ara que havia de fer?? com hi arribo? pensava... un llot? una barqueta? un flotador? Les preguntes m'invaïen buscant solucions, i al final sols se'm va ocórrer l'opció directa i inicial, començar a nedar Vaig despendrem de la samarreta i el calçat la bora del mar i em vaig llençar corrent en direcció mar, vaig començar a nedar crawl en un estil més o menys correcte, quan portava mitja distància recorreguda el meu físic començava a flaquejar, la primera rampa a la cama dreta em va atacar, no podia fer res, m'enfonsava del dolor, i vaig recordar com m'havien ensenyat flotabilitat amb la respiració quan de jove vaig aprendre la professió de socorrista, vaig començar a inspirar i expirar de manera profunda intentant relaxar-me i recuperar-me d'aquell inconvenient, fer esport sense escalfament aquell dia podia significar l'últim. Poc a poc va anar desapareixent el dolor i es va sobreposar l'ansia i les ganes d'arribar a la platja on m'esperaven, vaig reiniciar la marxa nedat amb un estil més propi d'una granota a la que li falta una cama, i com això no podia anar a parar en res, de nou va apareixer el dolor però aquesta vegada a l'altre cama, no podia ser que fos tant patètic, com havia arribat a descuidar-me tant en l'esport, de nou sense tocar fons en mig de la mar havia de tornar a parar-me e intentar agafar forces, però ja no me'n quedaven, començava a donar-ho tot per perdut, vaig tornar a enfonsar-me i surar com un ou dins un pot ple de sal, pujant amunt i avall sobrevisquent a l'ofeg i a l'inconvenient de provar la mar salada i beure litres d'aigua salina. Tot per perdut, fins que en el moment just quelcom em va colpejar l'esquena, semblava un rem, tot i que no ho veia clar ja que estava mig enfonsat i els ulls els tenia irritats de tanta mar, quan se'm va esclarir la mirada vaig veure clarament que era un rem, i vaig poder veure que era ella en una barqueta que venia al meu rescat, quanta sort havia tingut, rescatat pel meu àngel. Em va pujar a l'embarcació i les primeres frases que em va dir van ser, mira que ets temerari, t'estava intentant dir que ara venia amb una barca, no has vist que t'assenyalava la barqueta amb la que estem ara??

La vergonya em va invaïr, la meva desesperació va fer que em perdés la meitat del missatge en mímica que m'estava enviant, no podia obrir boca, estava cap-cot i exhaust després de fer uns pocs kilòmetres en la mar. Ella va apropar la seva mà a la barbeta, em va alçar la mirada i em va preguntar com em deia, em vaig presentar i seguidament després d'una pausa, em va dir, em dic Àngels. El meu àngel salvador va esdevenir que tenia el nom de la mateixa condició.

Mirades

Assegut a la terrassa del bar, demanava la beguda de l'estiu, servida fresca i en copa, una clareta, una proporció alquimista de llimonada i cervesa. Fent els primers glopets, debatia amb els amics les darreres jugades que ens havia fet la vida, no semblava que fóssim molt afortunats, però per sort sempre podíem mirar-ho des de lluny i convertir aquelles històries roïnes en mers fets còmics i divertits, on cadascú aportava quelcom més esbojarrat en cada comentari. Després de riure, a la llunyania la vaig veure, duia un serrellet per sobre les celles que li deixaven al descobert aquells ulls foscos, capaços de fer perdre el nord a qualsevol persona sensata, de la seva cabellera com onades de mar, baixaven aquells cabells rissats daurats com l'ordi en època de collita. Ella també reia, i em vaig fixar com dibuixava aquell somriure, llavis rosats perfectament tornejats, amb lleugers reflexes provocats per la beguda que prenia, aquell somriure mostrava aquelles dents blanques que et deien "ep! estic aquí, no m'has vist?", evidentment, em tenia hipnotitzat, rebia masses senyals a l'hora que em tenien distret, en aquells moments ja no escoltava la conversa que mantenien els meus companys, totes aquelles paraules s'havien convertit en un soroll de fons, només podia pensar en que en qualsevol moment ella es podria girar i mirar-me, i potser, només potser, saludar-me. Contenia la respiració i mantenia la mirada en la seva direcció, esperant el contacte visual que no arribava, no se quanta estona va ser ni quanta estona vaig contenir l'aire, però semblaven una eternitat. De sobte, ella va girar el cap i em va mirar, vaig notar un corrent que començava dels meus ulls i s'escampava pel meu cos en forma de formigueig, el meu cor es va accelerar a velocitats que no coneixia i la pujada d'adrenalina es va fer present, cada part pel del meu cos es va quedar en tensió permanent, a l'espera de que succeïa, era un instint de vigília com quan un animal sap que està en perill però està esperant a veure que passa. Ella va alçar el braç saludant-me i em va dedicar un somriure, se la veia sincera i alegre de poder coincidir les nostres mirades en aquell precís instant, de sobte vaig expirar tot l'aire que contenien els meus pulmons i vaig poder respirar tranquil·lament, el pols es va alentir fins a congelar-se.
Aquells segons en que es van congelar les nostres mirades, van durar eternitats, em va fer sentir a soles amb ella. aquella mirada va ser privada, ningú més la va poder veure ni sentir com jo, sols els dos sabíem que volia dir.

Estudiant

Ho he probat de totes les maneres possibles, però definitivament, ja tinc la melodia que segueix la meva lectura d'estudi, el concert de The Pulse, de Pink Floyd del 1995.

L'ambientació que recrea una música tant perfecta deixa que les paraules llegides entrin sense temor dins el meu cap i es fagin un lloc on acomodar-se, un lloc on geure al més pur estil chillout, després al recordar les diferentes melodies cada paraula s'anirà aixecant del seu lloc com quan passen llista en una aula.

És un festival de sensacions mentals capaces de fer-te posar la pell de gallina mentres estudies, així doncs a uns simples apunts els hi dono vida, els hi dono un sentiment i un melodia que per un breu moment em recordi a ells.

Foscor

A palpentes a la foscor, tocava la paret, cercant l'interruptor del llum, l'habitació era a fosques i no es veia res, tot era negre, la llum acabava de desaparèixer de la casa mentres em disposava a arribar al dormitori. Amb una mà m'agafava a la porta per por de perdre'm dins d'aquella negror i amb l'altre buscava tot fregant la paret un botó que m'il·luminés el dormitori, era tenebrós el silenci que regnava, no es sentia ni el passar dels cotxes pel carrer ni els gossos que udolen en la nit, res era present en aquella habitació sols el mantell negre i espès sense llum. Coneixia bé la ubicació dels mobles però tot i així no m'atrevia a entrar-hi, aquella nit no les tenia totes, alguna cosa em deia que no podia anar bé, l'ansietat cada vegada s'apoderava més de mi, i la impotència cada vegada m'afeblia més, les cames em tremolaven i el respirar s'accelerava, de sobte em va fallar el meu sostent i vaig caure assegut a terra, ben arran de porta mirant cap a ningun lloc, la ràbia es va apoderar de mi, no sabia si avançar o quedar-me tirat al terra i començar a plorar desconsolat, així que vaig tancar els ulls i vaig iniciar unes respiracions amples i continues tot buscant relaxar-me, suposo que va funcionar perquè acte seguit vaig tornar-me a alçar, ara sí, amb ganes de seguir avançant. Recordava tenir una llanterna de propaganda a sobre la tauleta que estava just a l'entrada de casa, passadís enrere, així que em vaig donar el tomb i vaig anar a buscar-la, vaig posar una mà a la paret i la vaig seguir fins que estava al rebedor, amb la mà lliure vaig començar a buscar desesperat la tauleta i finalment la vaig trobar, ara tocava endevinar on estava aquella maleïda llum que tant em feia falta, però no la trobava, on s'havia ficat? de sobte va sonar el telefon que m'havia deixat a l'habitació, així que vaig girar sobre mi mateix disposat a marxar corrents en direcció al so familiar del mòbil, tot esperant veure la llum que feia en pantalla, qui trucava era lo de menys, ara interessava buscar una llum que em pogués guiar per la casa, corrents pel passadís vaig poder veure la llum pampalluguejant i podia a començar a sentir el vibrar del telefon, sonava fort com una tormenta, però ja començava a pensar que deseguida penjarien així que vaig accelerar el pas fins a veure la figura del meu llit amb una llum a sobre que es projectava a l'habitació, quan vaig arribar al dormitori, vaig decidir llançar-me sobre el llit per tal d'agafar aquella llanterna improvissada, però amb la mala sort que de l'empenta vaig sortir rebotat del llit i vaig caure a terra donant-me un com a l'esquena i el cap que em van deixar estabornit, em vaig sentir estúpid, i més quan en aquell intent esbojerrat també va saltar el mòbil i es va perdre en la foscor. Així que panxa enlaire em lamentava de dolor i deixava anar alguna llagrimeta quan de sobte la llum va tornar, en aquell moment vaig esclatar a riure al mateix temps que un regalim de llàgrimes queien damunt meu, quina estupidesa de situació, vaig pensar que si hagués tingut més paciència i no m'hagués entrat el pànic res d'allò hauria passat, però allà estava jo enmig del terra de la meva habitació ple de morats, i ara ja... sense ganes de dormir ni despertar.

En secret

D'aquesta manera...

En el silenci
les nostres paraules
en les mirades
el tacte i el cos a cos
en el somriure
el desig

... el nostre secret no serà descobert

Mirades

Portaven hores xerrant mentres passejaven pel bosc, en arrivar a una clariana del bosc, prop d'una font d'on brollava aigua, ella va decidir que era hora de parar-se, caminar massa estona donava la impressió de quelcom que no saps mai quan s'acavarà i al qual no vols afrontar, per fi era l'hora de deixar de mirar les verdísses i el rocam, era l'hora de dedicar-se al seu acompanyant. Havia arrivat el moment de l'intercanvi de paraules, i les indirectes, cadascun d'ells explicava una història en la que li deia a l'altre el que sentia de manera figurada, sempre mantenint una distància i un respecte a l'altre, jugant amb la mirada, els ulls d'ún perseguint els de l'altre i en el moment que convergien els iris esclatava una emoció intensa, tots dos sentien vergonya de ser descoberts els sentiments que tenien, semblava que en el llampec d'un mirar s'haguessin de descobrir tot el que sentien l'ún per l'altre.
De sobte, es va fer el moment de silenci, ja no fugien les mirades, els dos estaven cara a cara, la reacció havia de ser imminent, ella es va espantar i es va alçar com si volgués fugir, donant-li l'esquena però amb les cames paralitzades, llavors en aquell moment ell va lliscar els seus dits pel seu braç abans de retenir-la. Ella en aquella carícia va sentir formigueix que li va invaïr tot el cos, del cap fins als peus, i la seva pell suau i llisa es va esborronar per complet. Ell va encerclar-la entre els seus braços, les seves mans s'entrelligaven prop del melic d'ella, i a cau d'orella ell li xiuxillejava dolces paraules per a que no marxes, ella no lluitava pas per desfer-se d'aquell nus humà, ella tan sols començava a girar sobre el seu mateix eix per així posar-se cara a cara amb el seu estimat. Es van tornar a mirar fixament amb intensitat i desig, seguidament van abraçar-se sense dir res i després van besar-se amb passió, no van fer falta paraules, ja estaven dites, només faltava deixar fluïr els sentiments i deixar-se portar.

Tot acaba, quan tot es comença.

Començava a fosquejar mentres Adsum seguia treballant, estava fent-se una casa en una parcel·la que tenia, va pensar que ja anava sent hora de tenir alguna cosa pròpia, quelcom per disfrutar i gaudir de la vida. Preparava la pasta i la massa amb les seves mans, no li feia res embrutar-se-les. Havia perdut el temps de vista, havia començat feia uns quants dies, i sols descansava per a fer un àpat quan se'n recordava, perquè de seguida pensava en continuar fent aquelles parets més fortes, i més altes, per aviat poder-hi posar una teulada.
Tenia les mans esgarrapades per tot arreu, i la cara plena de sorra, el front ple de suor, i a la cara se li dibuixava la duresa de la feina, però tot i això, no se li podia borrar el somriure que duia de galta a galta, el final s'apropava, pujat a dalt d'un dels murs veia que ja podia començar a pujar les vigues, semblava que la seva nova llar arribaria al final. Va lligar les vigues una a una, i les va anar posicionant de banda a banda de la casa, fins que la teranyina va ser confeccionada.
En el moment en que va començar a preparar els palets de teules, amb l'afan i les ànsies que tenia d'acabar, va arribar un cotxe que li va reclamar la seva atenció. Ell es va apropar, i l'home que va sortir del vehicle li va donar una carta oficial segellada, la va obrir, i les males noticies van omplir els seus ulls de tristesa, li havien denegat el permís d'obres, la seva casa, la seva vida i el seu futur, van ser tancats en tan sols un parell de línies.
Adsum va haver de desmuntar tota aquella construcció peça a peça, i es va adonar que li havia sigut més fàcil construir-ho que no pas destruir-ho, perquè en cada bloc i en cada maó, pesava el record de la il·lusió i l'amor que hi havia posat.

Tot acaba, quan tot es comença.

El principi d'incertesa

Dimarts passat vaig saber finalment les 2 últimes notes que em quedaven, una d'elles aprovada, i l'altre en una situació compromesa, m'explico:
L'examen constava de 2 parts, una part teòrica que necessitaves un 3 com a mínim per fer mitjana, i després hi havia la part de casos que necessitaves com a mínim un 2.
Doncs bé, el meu cas, és que tinc un 3'75 de teòrica, i un 1'25 de casos, si ho sumes... un 5, aprovat. Però la professora es va negar a aprovar-me perquè no havia superat el 2 que demanava per casos.
Així que vaig pendre la determinació de parlar amb la Rectora de la facultat, i després de buscar-la molt, a última hora de la tarda vaig rebre una trucada d'una amiga que treballa a la facultat i que va aconseguir que jo pogués parlar amb ella.
Li vaig explicar la situació, i li vaig demanar que s'ho penses, tot amb molt bones maneres, així que ella em va dir que s'ho mirarien, i que l'havia de trucar, o que ella trucaria la pròxima setmana.

Així que ara mateix estic amb el principi d'incertesa, és a dir, no se si trucaran avui o demà o l'altre, el que sí que se, és que ara mateix ho tinc difícil per anar a la facultat depenent del dia que em diguin, ja que ara ja torno a fer torns normals a l'hospital.

Amics no dependents

L'altre dia parlant amb una companya i amiga de la feina va sorgir una questió a resoldre, quina relació compartiem? erem amics? companys? coneguts?
Els coneguts, per mi, són aquelles persones que veus sovint però que en prou feines t'hi has dirigit la paraula. D'altre banda, els companys de feina, són tots aquells amb qui comparteixes un lloc de treball, amb qui pots dialogar del que sigui sense més relevància que les hores que dura la feina, i sempre finalitzant les converses preguntant-nos "aques cap de setmana treballes? jo sí".
A partir d'aquí ja seguim amb els amics, però raonant he deduït que hi han 2 tipus d'amics, els amics dependents i els no dependents:
Els amics dependents: són tots aquells a qui truques, o et truquen, per anar a fer el cafè o qualsevol activitat d'oci.
Els amics no dependents: són aquells que no cal que quedis amb ells, i que quan es produeix la casualitat de coincidir amb ells. Amb els qui tens converses profundes, i no pas trivials com amb els companys de feina, es crea un vincle del mateix nivell que amb els amics dependents, però tot això sense la necessitat d'haver-hi una continuació d'aquest vincle posteriorment.

A partir d'aquestes conjectures, i valorant la meva amistat amb aquesta noia, finalment vaig deduir que era una bona amiga, però no dependent.

Quants amics dependents tens? i quants no dependents?