Tornem a escriure

Després de no piular gaire pel blog, m'he decidit a fer unes linies per a veure la meva evolució desde el punt on estic ara, m'explico, ja fa pocs dies a la feina se'm va facilitar informació per a realitzar uns estudis de postgrau i se'm va acompanyar d'una breu explicació, em van dir que el tema feina estava molt complicat i que el millor seria pensar en estudiar alguna cosa.

A partir d'aquí ja dono per suposat que finalitzaré contracte en poques setmanes, i la perspectiva de futur és nul·la, ni als centres de primària ni als hospitals dels meus voltants agafen suplents, així que només tinc possibilitats d'entrar a la borsa de treball més gran que hi ha, o més ben dit, de NO-treball, l'INEM. Potser m'adelanto als esdveniments però de moment vaig mirant estudis de postgrau i màsters però creieu-me el preu que tenen contrasten amb els diners amb el que hauré de sobreviure posteriorment, espero veure una millor evolució, de moment aquí deixo la meva primera constància de que estic fent algo per al canvi.

L'Illa i la mar

Passejant per la platja, en la distància, l'illa que l'empressonava. Jo la mirava amb uns binocles de feia temps, un dia mirant a l'horitzó la vaig descobrir, de llarga cabellera fosca, castanya al reflexa del sol, ulls clars i uns llabis que en la distància s'apreciaven d'un fort color rosat, amb una silueta esportista probablement nadadora per l'ample esquena que mostrava al giravoltar-se, i corbes que et feien inclinar el cap quan la reseguies amb la mirada. Com podia conèixer aquell bé diví que m'obsessionava de feia temps, jo mai l'havia vist a la mateixa banda del mar en la que l'observaba i tampoc em veia capacitat per nadar mar endins, em feia por el que em pogués trobar pel camí, meduses, l'oratge, les onades, la fatiga, el cansament, l'esgotament... Era inconcevible pel meu físic pensar en recórrer aquella distància, així que feia temps que havia desistit, fins el dia d'avui. Com portava fent des de feia temps, a les vuit de la tarda em situava a la punta de la cala més propera a l'illa i esperava veure-la, aquell dia vaig alçar els binocles i la meva sorpresa va ser que ella va alçar els braços en un gest de salutació i posteriorment em feia un gest convidant-me a venir, la suor va començar a relliscar-me i la calor que feia va convertir-se en fred, no podia ser que aquella noia em convidés al seu paraís personal, tampoc ens coneixíem, jo sols feia de voyeur observant-la enamorat d'un ideal i d'una fantasia que m'havia creat, vaig tornar per assegurar-me i vaig veure com ella amb uns alres binocles mirava on estava jo, vaig mirar als meus voltants i no vaig veure ningú més, m'estava mirant a mi! Ella també sentia curiositat per mi, deuria pensar que qui era aquell home que cada dia la mirava una estona i suspirava per ella. Va tornar a fer-me un gest convidant-me a visitar-la. Ara que havia de fer?? com hi arribo? pensava... un llot? una barqueta? un flotador? Les preguntes m'invaïen buscant solucions, i al final sols se'm va ocórrer l'opció directa i inicial, començar a nedar Vaig despendrem de la samarreta i el calçat la bora del mar i em vaig llençar corrent en direcció mar, vaig començar a nedar crawl en un estil més o menys correcte, quan portava mitja distància recorreguda el meu físic començava a flaquejar, la primera rampa a la cama dreta em va atacar, no podia fer res, m'enfonsava del dolor, i vaig recordar com m'havien ensenyat flotabilitat amb la respiració quan de jove vaig aprendre la professió de socorrista, vaig començar a inspirar i expirar de manera profunda intentant relaxar-me i recuperar-me d'aquell inconvenient, fer esport sense escalfament aquell dia podia significar l'últim. Poc a poc va anar desapareixent el dolor i es va sobreposar l'ansia i les ganes d'arribar a la platja on m'esperaven, vaig reiniciar la marxa nedat amb un estil més propi d'una granota a la que li falta una cama, i com això no podia anar a parar en res, de nou va apareixer el dolor però aquesta vegada a l'altre cama, no podia ser que fos tant patètic, com havia arribat a descuidar-me tant en l'esport, de nou sense tocar fons en mig de la mar havia de tornar a parar-me e intentar agafar forces, però ja no me'n quedaven, començava a donar-ho tot per perdut, vaig tornar a enfonsar-me i surar com un ou dins un pot ple de sal, pujant amunt i avall sobrevisquent a l'ofeg i a l'inconvenient de provar la mar salada i beure litres d'aigua salina. Tot per perdut, fins que en el moment just quelcom em va colpejar l'esquena, semblava un rem, tot i que no ho veia clar ja que estava mig enfonsat i els ulls els tenia irritats de tanta mar, quan se'm va esclarir la mirada vaig veure clarament que era un rem, i vaig poder veure que era ella en una barqueta que venia al meu rescat, quanta sort havia tingut, rescatat pel meu àngel. Em va pujar a l'embarcació i les primeres frases que em va dir van ser, mira que ets temerari, t'estava intentant dir que ara venia amb una barca, no has vist que t'assenyalava la barqueta amb la que estem ara??

La vergonya em va invaïr, la meva desesperació va fer que em perdés la meitat del missatge en mímica que m'estava enviant, no podia obrir boca, estava cap-cot i exhaust després de fer uns pocs kilòmetres en la mar. Ella va apropar la seva mà a la barbeta, em va alçar la mirada i em va preguntar com em deia, em vaig presentar i seguidament després d'una pausa, em va dir, em dic Àngels. El meu àngel salvador va esdevenir que tenia el nom de la mateixa condició.

Mirades

Assegut a la terrassa del bar, demanava la beguda de l'estiu, servida fresca i en copa, una clareta, una proporció alquimista de llimonada i cervesa. Fent els primers glopets, debatia amb els amics les darreres jugades que ens havia fet la vida, no semblava que fóssim molt afortunats, però per sort sempre podíem mirar-ho des de lluny i convertir aquelles històries roïnes en mers fets còmics i divertits, on cadascú aportava quelcom més esbojarrat en cada comentari. Després de riure, a la llunyania la vaig veure, duia un serrellet per sobre les celles que li deixaven al descobert aquells ulls foscos, capaços de fer perdre el nord a qualsevol persona sensata, de la seva cabellera com onades de mar, baixaven aquells cabells rissats daurats com l'ordi en època de collita. Ella també reia, i em vaig fixar com dibuixava aquell somriure, llavis rosats perfectament tornejats, amb lleugers reflexes provocats per la beguda que prenia, aquell somriure mostrava aquelles dents blanques que et deien "ep! estic aquí, no m'has vist?", evidentment, em tenia hipnotitzat, rebia masses senyals a l'hora que em tenien distret, en aquells moments ja no escoltava la conversa que mantenien els meus companys, totes aquelles paraules s'havien convertit en un soroll de fons, només podia pensar en que en qualsevol moment ella es podria girar i mirar-me, i potser, només potser, saludar-me. Contenia la respiració i mantenia la mirada en la seva direcció, esperant el contacte visual que no arribava, no se quanta estona va ser ni quanta estona vaig contenir l'aire, però semblaven una eternitat. De sobte, ella va girar el cap i em va mirar, vaig notar un corrent que començava dels meus ulls i s'escampava pel meu cos en forma de formigueig, el meu cor es va accelerar a velocitats que no coneixia i la pujada d'adrenalina es va fer present, cada part pel del meu cos es va quedar en tensió permanent, a l'espera de que succeïa, era un instint de vigília com quan un animal sap que està en perill però està esperant a veure que passa. Ella va alçar el braç saludant-me i em va dedicar un somriure, se la veia sincera i alegre de poder coincidir les nostres mirades en aquell precís instant, de sobte vaig expirar tot l'aire que contenien els meus pulmons i vaig poder respirar tranquil·lament, el pols es va alentir fins a congelar-se.
Aquells segons en que es van congelar les nostres mirades, van durar eternitats, em va fer sentir a soles amb ella. aquella mirada va ser privada, ningú més la va poder veure ni sentir com jo, sols els dos sabíem que volia dir.

Estudiant

Ho he probat de totes les maneres possibles, però definitivament, ja tinc la melodia que segueix la meva lectura d'estudi, el concert de The Pulse, de Pink Floyd del 1995.

L'ambientació que recrea una música tant perfecta deixa que les paraules llegides entrin sense temor dins el meu cap i es fagin un lloc on acomodar-se, un lloc on geure al més pur estil chillout, després al recordar les diferentes melodies cada paraula s'anirà aixecant del seu lloc com quan passen llista en una aula.

És un festival de sensacions mentals capaces de fer-te posar la pell de gallina mentres estudies, així doncs a uns simples apunts els hi dono vida, els hi dono un sentiment i un melodia que per un breu moment em recordi a ells.

Foscor

A palpentes a la foscor, tocava la paret, cercant l'interruptor del llum, l'habitació era a fosques i no es veia res, tot era negre, la llum acabava de desaparèixer de la casa mentres em disposava a arribar al dormitori. Amb una mà m'agafava a la porta per por de perdre'm dins d'aquella negror i amb l'altre buscava tot fregant la paret un botó que m'il·luminés el dormitori, era tenebrós el silenci que regnava, no es sentia ni el passar dels cotxes pel carrer ni els gossos que udolen en la nit, res era present en aquella habitació sols el mantell negre i espès sense llum. Coneixia bé la ubicació dels mobles però tot i així no m'atrevia a entrar-hi, aquella nit no les tenia totes, alguna cosa em deia que no podia anar bé, l'ansietat cada vegada s'apoderava més de mi, i la impotència cada vegada m'afeblia més, les cames em tremolaven i el respirar s'accelerava, de sobte em va fallar el meu sostent i vaig caure assegut a terra, ben arran de porta mirant cap a ningun lloc, la ràbia es va apoderar de mi, no sabia si avançar o quedar-me tirat al terra i començar a plorar desconsolat, així que vaig tancar els ulls i vaig iniciar unes respiracions amples i continues tot buscant relaxar-me, suposo que va funcionar perquè acte seguit vaig tornar-me a alçar, ara sí, amb ganes de seguir avançant. Recordava tenir una llanterna de propaganda a sobre la tauleta que estava just a l'entrada de casa, passadís enrere, així que em vaig donar el tomb i vaig anar a buscar-la, vaig posar una mà a la paret i la vaig seguir fins que estava al rebedor, amb la mà lliure vaig començar a buscar desesperat la tauleta i finalment la vaig trobar, ara tocava endevinar on estava aquella maleïda llum que tant em feia falta, però no la trobava, on s'havia ficat? de sobte va sonar el telefon que m'havia deixat a l'habitació, així que vaig girar sobre mi mateix disposat a marxar corrents en direcció al so familiar del mòbil, tot esperant veure la llum que feia en pantalla, qui trucava era lo de menys, ara interessava buscar una llum que em pogués guiar per la casa, corrents pel passadís vaig poder veure la llum pampalluguejant i podia a començar a sentir el vibrar del telefon, sonava fort com una tormenta, però ja començava a pensar que deseguida penjarien així que vaig accelerar el pas fins a veure la figura del meu llit amb una llum a sobre que es projectava a l'habitació, quan vaig arribar al dormitori, vaig decidir llançar-me sobre el llit per tal d'agafar aquella llanterna improvissada, però amb la mala sort que de l'empenta vaig sortir rebotat del llit i vaig caure a terra donant-me un com a l'esquena i el cap que em van deixar estabornit, em vaig sentir estúpid, i més quan en aquell intent esbojerrat també va saltar el mòbil i es va perdre en la foscor. Així que panxa enlaire em lamentava de dolor i deixava anar alguna llagrimeta quan de sobte la llum va tornar, en aquell moment vaig esclatar a riure al mateix temps que un regalim de llàgrimes queien damunt meu, quina estupidesa de situació, vaig pensar que si hagués tingut més paciència i no m'hagués entrat el pànic res d'allò hauria passat, però allà estava jo enmig del terra de la meva habitació ple de morats, i ara ja... sense ganes de dormir ni despertar.

En secret

D'aquesta manera...

En el silenci
les nostres paraules
en les mirades
el tacte i el cos a cos
en el somriure
el desig

... el nostre secret no serà descobert

Mirades

Portaven hores xerrant mentres passejaven pel bosc, en arrivar a una clariana del bosc, prop d'una font d'on brollava aigua, ella va decidir que era hora de parar-se, caminar massa estona donava la impressió de quelcom que no saps mai quan s'acavarà i al qual no vols afrontar, per fi era l'hora de deixar de mirar les verdísses i el rocam, era l'hora de dedicar-se al seu acompanyant. Havia arrivat el moment de l'intercanvi de paraules, i les indirectes, cadascun d'ells explicava una història en la que li deia a l'altre el que sentia de manera figurada, sempre mantenint una distància i un respecte a l'altre, jugant amb la mirada, els ulls d'ún perseguint els de l'altre i en el moment que convergien els iris esclatava una emoció intensa, tots dos sentien vergonya de ser descoberts els sentiments que tenien, semblava que en el llampec d'un mirar s'haguessin de descobrir tot el que sentien l'ún per l'altre.
De sobte, es va fer el moment de silenci, ja no fugien les mirades, els dos estaven cara a cara, la reacció havia de ser imminent, ella es va espantar i es va alçar com si volgués fugir, donant-li l'esquena però amb les cames paralitzades, llavors en aquell moment ell va lliscar els seus dits pel seu braç abans de retenir-la. Ella en aquella carícia va sentir formigueix que li va invaïr tot el cos, del cap fins als peus, i la seva pell suau i llisa es va esborronar per complet. Ell va encerclar-la entre els seus braços, les seves mans s'entrelligaven prop del melic d'ella, i a cau d'orella ell li xiuxillejava dolces paraules per a que no marxes, ella no lluitava pas per desfer-se d'aquell nus humà, ella tan sols començava a girar sobre el seu mateix eix per així posar-se cara a cara amb el seu estimat. Es van tornar a mirar fixament amb intensitat i desig, seguidament van abraçar-se sense dir res i després van besar-se amb passió, no van fer falta paraules, ja estaven dites, només faltava deixar fluïr els sentiments i deixar-se portar.

Tot acaba, quan tot es comença.

Començava a fosquejar mentres Adsum seguia treballant, estava fent-se una casa en una parcel·la que tenia, va pensar que ja anava sent hora de tenir alguna cosa pròpia, quelcom per disfrutar i gaudir de la vida. Preparava la pasta i la massa amb les seves mans, no li feia res embrutar-se-les. Havia perdut el temps de vista, havia començat feia uns quants dies, i sols descansava per a fer un àpat quan se'n recordava, perquè de seguida pensava en continuar fent aquelles parets més fortes, i més altes, per aviat poder-hi posar una teulada.
Tenia les mans esgarrapades per tot arreu, i la cara plena de sorra, el front ple de suor, i a la cara se li dibuixava la duresa de la feina, però tot i això, no se li podia borrar el somriure que duia de galta a galta, el final s'apropava, pujat a dalt d'un dels murs veia que ja podia començar a pujar les vigues, semblava que la seva nova llar arribaria al final. Va lligar les vigues una a una, i les va anar posicionant de banda a banda de la casa, fins que la teranyina va ser confeccionada.
En el moment en que va començar a preparar els palets de teules, amb l'afan i les ànsies que tenia d'acabar, va arribar un cotxe que li va reclamar la seva atenció. Ell es va apropar, i l'home que va sortir del vehicle li va donar una carta oficial segellada, la va obrir, i les males noticies van omplir els seus ulls de tristesa, li havien denegat el permís d'obres, la seva casa, la seva vida i el seu futur, van ser tancats en tan sols un parell de línies.
Adsum va haver de desmuntar tota aquella construcció peça a peça, i es va adonar que li havia sigut més fàcil construir-ho que no pas destruir-ho, perquè en cada bloc i en cada maó, pesava el record de la il·lusió i l'amor que hi havia posat.

Tot acaba, quan tot es comença.

El principi d'incertesa

Dimarts passat vaig saber finalment les 2 últimes notes que em quedaven, una d'elles aprovada, i l'altre en una situació compromesa, m'explico:
L'examen constava de 2 parts, una part teòrica que necessitaves un 3 com a mínim per fer mitjana, i després hi havia la part de casos que necessitaves com a mínim un 2.
Doncs bé, el meu cas, és que tinc un 3'75 de teòrica, i un 1'25 de casos, si ho sumes... un 5, aprovat. Però la professora es va negar a aprovar-me perquè no havia superat el 2 que demanava per casos.
Així que vaig pendre la determinació de parlar amb la Rectora de la facultat, i després de buscar-la molt, a última hora de la tarda vaig rebre una trucada d'una amiga que treballa a la facultat i que va aconseguir que jo pogués parlar amb ella.
Li vaig explicar la situació, i li vaig demanar que s'ho penses, tot amb molt bones maneres, així que ella em va dir que s'ho mirarien, i que l'havia de trucar, o que ella trucaria la pròxima setmana.

Així que ara mateix estic amb el principi d'incertesa, és a dir, no se si trucaran avui o demà o l'altre, el que sí que se, és que ara mateix ho tinc difícil per anar a la facultat depenent del dia que em diguin, ja que ara ja torno a fer torns normals a l'hospital.

Amics no dependents

L'altre dia parlant amb una companya i amiga de la feina va sorgir una questió a resoldre, quina relació compartiem? erem amics? companys? coneguts?
Els coneguts, per mi, són aquelles persones que veus sovint però que en prou feines t'hi has dirigit la paraula. D'altre banda, els companys de feina, són tots aquells amb qui comparteixes un lloc de treball, amb qui pots dialogar del que sigui sense més relevància que les hores que dura la feina, i sempre finalitzant les converses preguntant-nos "aques cap de setmana treballes? jo sí".
A partir d'aquí ja seguim amb els amics, però raonant he deduït que hi han 2 tipus d'amics, els amics dependents i els no dependents:
Els amics dependents: són tots aquells a qui truques, o et truquen, per anar a fer el cafè o qualsevol activitat d'oci.
Els amics no dependents: són aquells que no cal que quedis amb ells, i que quan es produeix la casualitat de coincidir amb ells. Amb els qui tens converses profundes, i no pas trivials com amb els companys de feina, es crea un vincle del mateix nivell que amb els amics dependents, però tot això sense la necessitat d'haver-hi una continuació d'aquest vincle posteriorment.

A partir d'aquestes conjectures, i valorant la meva amistat amb aquesta noia, finalment vaig deduir que era una bona amiga, però no dependent.

Quants amics dependents tens? i quants no dependents?

Coses que et passen pel cap

Avui per curiositat he començat a veure una nova serie en anglès: New Amsterdam, ja sabeu que tinc la costum de mirar series en versió original subtitulada, pel rotllo de fer-mes el pseudointel·lectual i aquestes coses...(to satíric), doncs bé als 10 minuts de la serie se m'ha presentat una protagonista secundaria amb nom español, això m'ha fet pensar en una altre serie, Dexter, on alguns dels personatjes també són llatino-americans, i aquí se m'han plantejat unes qüestions:
- Perquè a les series policíaques americanes, l'ajudant del bo sempre és sudamerica?
- Té algo a veure amb aquesta figura de simpatia amb la que ens simbolitzen?
- Serà perquè ens representen com aquella persona que et dona un cop de mà per a realitzar les tasques més difícils?
- Té res a veure amb política? Espanya i la comunitat llatina tenen una amistat secreta i d'ajuda amb amèrica?

No se perquè m'he fet aquestes empanades, si després et trobes amb el Buenafuente que et supera pujant a un escenari al "King África" i el "Rodolfo chiquilicuatre".

Hi ha coses que em superen

Fa setmanes que no aconsegueixo redimir el meu servidor d'UVNC del servidor de casa, he intentat fer de tot, he reinstal·lat el programa no-ip, l'UVNC, he revisat els ports del router.. i res...

certament hi ha coses que se'm resisteixen. Un dia, el menys pensat, s'arreglarà sol... espero.

Australian Pink Floyd

Quin gran concert, quina sonoritat, quins grans solos, quines grans coristes...

Sense cap mena de dubte els millors clònics de Pink Floyd, si mai tornen a venir a Barcelona, ja em poden guardar una entrada!


He penjat les fotos a:

http://picasaweb.google.es/spicouc/AustralianPinkFloyd

L'efecte forat negre.

Ja porto dies que vaig tornar de les vacances de nadal, vacances en les quals vaig treballar, i això no va fer que fosin del tot dies de relax.
El problema és que desde que he tornat a Tarragona, m'he trobat que no m'he sapigut reengaxar a les classes, tinc classes soltes, de com a molt una per dia. Això fa que les meves ganes d'anar a classe desapareguin.
Com que tinc un treball per fer, i futurs examens, he decidit que hauria d'estudiar cada dia i anar fent el treball, però no trobo mai temps per fer-ho.
Pel matí em llevo a les 10 aproximadament, abans m'és impossible. Després cap a les 11 em reclamen els amics per anar a esmorzar, i seguidament, la majoria de dies acava amb un torneig de Wii que dura fins les 14h o algo així, després em faig el dinar en el cas que no surti a dinar fora. Més tard em reclama un altre amic per anar a fer el cafè cap a les 15:30, llavors fem unes partides d'escacs i torno cap a casa que són quasibé les 17h, moment en que mon germà està a punt d'arrivar, en aquest moment fem coses al pis, neteja, compres, etc... es fan les 20h i anem amb uns altres amics a pendre algo fins les 21:30, arrivo a casa preparo el sopar, i després sofing fins les tantes...
mare meua la vida social m'absorveix com si fos un forat negre!!!

El síndrom ProCambreres

Després de llegir el blog de nomasnoches m'ha fet pensar en que feia dies que no actualitzaba el blog, així que us posaré al corrent una mica de tot com va.

La facultat va viento en popa:
De moment tots els examens que he fet m'han anat bé i els he aprovat, això m'apropa cada vegada més al meu propòsit, ser infermer. Ara és quan començo a pensar el canvi que farà la meva vida, el carrec de resposabilitat que rebre, i la vida esclava que portaré. Tot i això em fa il·lusió és un mon al qual hi pertanyo desde que vaig neixer, i al qual sempre he sentit vocació, i ara cada vegada hi sóc més membre.

La feina:
Segueixo fent de Camiller a l'hospital de sempre, fent els torns de cap de setmana i festius, amb lo qual ja podeu pensar que aquest nadal em va tocar treballar, de fet vaig fer del 31 a la tarda fins al divendres 4 a les 9 del matí, ja que vaig haver de marxar de la feina amb una gastroenteritis aguda (GEA) que m'impedia treballar del dolor que sentia, penseu que era un dolor punxant localitzat a l'apèndix, i que mon pare dubtava de si patia apendicitis degut al dolor que tenia, ell amb molt de neguit em deia "mentres no tinguis febre, cap problema, sino haurem de sortir corrents". Gràcies, o per desgràcia d'això, vaig estar de baixa els darrers dies que treballava d'aquest nadal, per ser exactes fins reis.

Els amics:
Vem celebrar l'aniversari del Neto, mon germà i meu, i vem fer un festival d'Heli per cap d'any.
Altres coses bones han sigu les partides de Ciudadelas i "sí, señor oscuro".

Noies: El gran tema de sempre!
Ja fa dies que em ronda comentar el títol d'aquest post, el Síndrom Procambreres. És lo que jo anomeno a la facilitat que tinc per entablir amistat amb les cambreres, tothom sempre em pregunta si no hi tinc res més, i jo sols responc: com a mínim chupitos i birres gratis cauen. Potser sona a excusa però la realitat és aquesta.
De les companyes de feina, segueixo tenint bona relació amb elles, però potser amb alguna algo més, en particular 2 d'elles amb les que em puc passar hores discutint com si fossim una parella, de fet algun comentari m'han fet preguntant si teniem algun afer, cosa que m'agradaria però que no existeix, no hi ha res.

Evidentment comentat això reafirmo lo que l'any passat, segueixo solter, i quan escric això sempre penso en el que un dia em va dir certa persona "no trigaràs gaire a trobar algú" d'això ja fa temps, qui ho coneguin sabran de qui, quan, i quant de temps ha passat.

El que em sorpren més és que tinc un amic que es casarà enguany, i el felicito, i que tinc un amic al qual considerava "mujeriego" i el qual ara du una relació estable desde fa... X temps.


Res més, que ja n'hi ha prou, us desitjo feliç any nou i sort per a tots.

El Repte de la Bateria

Estic a punt d'iniciar un experiment per recuperar la capacitat de la bateria del meu portàtil, l'experiment és tret d'internet, com no. Els passos a seguir seran els següents:

1 - Embolicaré la bateria en una bossa de plàstic (unes quantes més aviat), la ficaré al congelador durant 2-3 dies. Això si, la bateria carregada al 40-50%.

2 - Passats aquets dies treuré del congelador la bateria i deixaré recuperar la temperatura ambient, vigilant que no hi hagi gel, etc.

3- Posaré la bateria a l'ordinador. El posaré a carregar, una vegada carregat deixaré que es decarregui, i tornaré a carregar.

Passat tot això comprovaré avore quant ha millorat la bateria.


Ja us informaré.

... gotes i gotes

"Les gotes queien aball i repicaven al terra de la dutxa, m'havia deixat encesa l'aixeta mentres s'escalfava l'aigua i jo preparava la roba, tot just acavava de treballar i em disposava a fer una estona de relax i a treure'm la suor de sobre, una vegada la tovallola va ser a lloc vaig entrar-hi, el vapor m'encegava i el raig d'aigua m'esquitxava la cara donant-me vida i llevant-me, em vaig fregar bé per treure'm les marques del coixí de la cara i per espolsar-me la mandra de sobre, una vegada fet això vaig obrir els ulls, i em vaig trovar la cosa més sorprenent que mai m'havia passat, hi havia algú dins la meva dutxa. En l'interval de temps en que em rentava la cara una companya de feina s'havia ficat dins de la dutxa, i en el primer moment va ser tot un sobresalt, tota la vergonya em recorria el cos, i en uns segons vaig disparar preguntes una rera l'altre, com el que buida el carregador d'una pistola, preguntava: "d'on has sortit?" "que hi fas aquí?" "com hi has arrivat?". Mentrestant ella em feia que callés amb el dit i fent-me un shhhh entre dents, després em va dir que em tranquilitzes, que era la única dutxa disponible i que l'haviem de compartir, jo em vaig quedar una mica abstret i faig assentir tot dient "val", està clar que en aquell moment no podia articular cap paraula que fos gaire llarga. Em vaig posar d'esquena a ella com vaig poder, la dutxa no donava gaire de sí perquè era d'aquestes de plat, ideada per a ús individual com vaig anar descobrint tot intentant agafar el sabor sense tocar-la a ella, jo mirava d'esquivar-la mentres m'ensabonava amb l'esponja, i ella anava fent amb l'espai que jo li deixava i cada vegada que es fregaven les nostres espatlles jo la mirava i ella em somreia. Va arrivar el moment de treure's el sabó del cap, i vaig fer el gest enrera amb el cap per deixar caure l'aigua sobre el meu front quan de sobte vaig perdre l'equilibri, suposo que era d'esperar que algo així em passés, ella em va frenar i no va deixar que caigués, em va recollir en braços i em va aixecar tot dient-me "que m'havia anat d'un pel", una vegada dit això els seus ulls van deixar la seva mirada fixa en els meus ulls, aquell freg a freg d'ulls m'atavalava i la seva indiferència davant el fet que els dos estavem completament nus també m'incomodava "que volia ella de mi? que s'esperava?" la situació era d'allò més extrema del que mai hagués pogut imaginar. LLavors li vaig dir gràcies tot incorporant-me, vaig quedar cara a cara amb ella, ara ja no es tocaven les esquenes, ara es tocaven altres parts del nostre cos, vaig recorrer la mirada de baix a dalt i em vaig tornar a quedar engargolat mirant-li els ulls, ella va obrir la boca de nou i em va dir "tanca els ulls" llavors em va agafar la cara amb una mà i amb l'altre em va treure tota l'escuma que quedava en el meu front, tot fent-me pessigolles i fent-me tremolar, vaig preguntar si ja podia obrir els ulls i ella em va respondre que sí. En obrir-los, les puntes del nas d'ella i el meu ja es tocaven, podia sentir com respirava per sota del meu nas, podia ensumar l'olor afruitada del seu sabó, sentia com els llabis d'ella i els meus ja podian arrivar a tocar-se però que encara no ho feien tot esperant l'ordre d'algú dels dos a que es llancés, vaig posar-me serio i vaig dir "val", vaig fer arrivar les meves mans al seu coll i tot seguit fent un petit gir amb el cap vaig besar-la, ella em va respondre i va fer el mateix, entre petó i petó em va dir "has trigat", les meves mans van començar a recorrer els seus braços, cintura i esquena rodejant-la amb una bona abraçada, ella en cada moviment em seguia, semblavem realment homòlegs repetint els mateixos moviments com si d'una dança es tractés. La dança va pujar de to, les mans van començar a dibuixar els pits, a rodejar-los i a acaronar-los com si els dits s'haguesin transformat en pincells, seguidament el recorregut va seguir ventre avall encerclant el melic, fent-li pessigolles i fent-la riure. Les mans no es podien aturar, cada vegada, en cada moviment hi havia més passió, en una carícia les cames van quedar atrapades en aquest gran dibuix femení que s'estava creant.
Ens vem deixar portar per la melodia muda que sonava, pel so del nostre respirar, pels gemecs que compartiem i pels petons que compartiem, l'olor dels cossos ens envoltava i ens perfumava, erem dos persones que suaven dins d'una dutxa, que es van deixar portar per el vaivé de les onades mar endins, mar en fora, mar endins, mar en fora,.. ja m'enteneu que vull dir... fins que vem quedar esgotats, ens vem aixugar mutuament l'aigua de la dutxa i ens vem dir que haviem de repetir aquella dutxa."

Tot aquest relat forma part d'un somní que vaig tenir una nit d'estiu, evidentment el relat l'adorno una mica al meu gust intentat expressar el que sentia en cada moment. I la dada curiosa és que la noia en questió del somni, és algú que no em cau bé... ves quina cosa.

Balanç

Llegint el post del meu Desaliñado he decidit fer un balanç de com m'ha anat tot en general.

Els que em conegueu sabreu de sobres que m'he dedicat l'any als estudis i a la feina:

... i dintre als estudis a la confecció de mils de treballs, pràctiques i assignatures. Al final m'ha passat el que havia de passar, que no he pogut amb tot i m'han quedat assignatures penjades per les que m'he hagut de matricular de nou, i m'han deixat arruïnat durant una bona temporada. Ara aquest any em tocarà tornar a viure a Tarragona tot sol, de fet en 2 setmanes ja hi hauria de ser, a partir de que comenci classes hauré de procurar programar-me unes hores fixes d'estudi per tal de poder treure-m'ho tot el més aviat possible.

... i en el mon laboral, segueixo al meu hospital de sempre, fent de camiller anant amunt i avall de l'hospital portant pacients, i visitant companys i amics. La veritat és que el meu balanç sobre la feina, i li comentava a la meva amiga Xuri ara mateix pel msn, és que sóc feliç, m'agrada la feina i els companys, són la meva segona família.
L'única cosa que em molesta és la pressió que rebo per part d'algunes persones de l'hospital per a que acabi ja els estudis perquè diuen que em necessiten com a infermer, i a lo que jo he arribat a la conclusió de que no li he de fer cas perquè sinó m'estressaré molt, creieu-me que ja tenia aquesta pressió quan hi feia pràctiques.

... en el mon social, ara mateix estic en periode de festes majors, no se quantes portem però se les que queden i en concret dissabte que hi ha l'Akelarre de Cervera i posteriorment la festa major de la Vilafranca. Totes aquestes festes sempre acompanyats per tota la colla i amb les màximes fotos per a poder recordar cada instant.

... en el terreny amorós, només puc dir que estimo les meves amistats i no en vull perdre ninguna.

Final de pràctiques

Finalment he acavat les pràctiques a l'hospital de Vila, aquest hospital que tinc tant vist, de fet massa, de moment la nota és aprovada, ara faltarà saber la suma total aviam quina nota em queda.
Avui toca la cloenda de carrera, un acte que em sona absurd, tenint en compte que no acavaré aquest any, torno a dir "que no acavaré aquest any", ja us he explicat alguna vegada que tinc en concret una assignatura de la qual la professora no li va donar la gana aprovar-me perquè els treballs que li vaig donar eren fluixos, tot i tenir l'examen aprovat, pel cas és que, sense tenir en compte que en pugui suspendre alguna altre assignatura, aquesta ja la porto de remolc. Em toca pensar en convocatories adicional, per vore si em poden examinar al desembre o al gener o al febrer.. quan sigui però quan més aviat millor així ja podré exercir d'infermer.
També us diré que a l'acta de cloenda segurament em miraré als meus companys amb alegria i enveja, perquè ells ja ho hauran aconseguit, i a mi encara em queda una mica, però... ja arrivarà.

Des de la Barra

Em recolzo a la barra del bar de sempre, em demano el que acostumo a beure mentres converso amb el cambrer, fins aquí el meu mon segueix igual, amb els meus amics, i les meves amistats, llavors és quan et gires i et dones conta que tot canvia, i segons sembla ser, tot menys tu.
Et fixes amb aquella noia amb qui parlaves molts dies, amb qui hi tenies una relació amb la que comparties somriures, una relació inocent, sense lligams ni obligacions, sols amistat i alegria, llavors creues la mirada amb ella, i la seva mirada ha canviat, els seus ulls ja no et somriuen, es tanquen i dissimulen haver-te vist, busquen amagar-se, el caliu dels teus ulls i la fredor dels seus són un contrast massa fort, la distància entre ells ara ja és massa gran, ja res serà com abans, ja no podràs dirigir-te amb la confiança que hi tenies, perquè la persona que coneixies ha canviat, i per ella ara ets un desconegut.
En aquell moment tanco els ulls prenc un glop, mentres decideixo que fer, obro de nou els ulls i la vec somriure, com acostumava fer amb mi, en aquell moment decideixo que fer i dono el primer pas, i mentres em dirigeixo al meu destí em començo a pensar que li diré, tantes coses per dir, i en aquest moment no se que dir-li, perquè serà que quan algú realment t'importa només tens silencis com a respostes i paraules entretallades? Llavors m'apropo a ella i en el moment en que la saludo un soroll em distreu, una llum forta m'ilumina... s'ha fet de dia, miro al voltant i el paisatje ha canviat, sóc a casa i m'he llevat del son... amago el cap sota el coixi i em quedo amb el dubte, què haguès respost? Què haguès dit? Què haguès passat? Els somnis ja ho tenen això, et deixen amb la incertesa.